Quan vas marxar

L’espetec d’un soroll entra per la finestra,
l’escalfor inunda el seu cos com un mar salat;
onada a onada fa de llençol del seu llit,
moll i tou, com l’aire d’aquell trist agost.

Com pesa el seu cos a sobre del món
dens i desordenat, ara tan aspre,
com l’àncora dels seus propis somnis
tan llunyans que ja no tenen nom.

Costa respirar l’olor a tant de fracàs,
fracàs podrit i passat mil cops per la cara,
sense rostre, sense boca, sense ulls,
sense mirada i sense esperança.

Mou un peu per comprovar que encara ho pot fer
sense esma per arrossegar res més,
amb un cansament que impedeix respirar,
sense força per empènyer de nou els pensaments.

L’agost pesa sobre el seu record.

El cor crida de cop espantant-lo;
segueix cridant, més que l’escalfor,
més que tot el seu cos caigut alhora,
més que aquesta trista nit d’agost.

No es pot jutjar tanta pesadesa
després d’estar tan fart de tot plegat;
després de tot, de tant de dolor,
després de caure tants i tants cops.

M’agradaria que veiessis el que ja no fa,
el que ja no diu, el que ja no sent...
m’agradaria posar-te al seu costat
i que etmiri, que et busqui, que et vagi a trobar.

Això li ho vas fer tu sense voler,
això li ho vas fer quan vas marxar;
vas ser el pitjor de tots els verins
i ara pots ser l'únic remei pel seu mal.

L’agost pesa sobre els seus records...
si algun cop l’has estimat, per déu, torna’l a estimar.