Colla de covards

 
Tota una vida
sense gosar de creure'm a mi mateixa,
sense gosar de portar la contrària
a ningú que em jutgés.

Tota una vida
de dolor i de cansament,
de depressió, d'angoixa,
de culpabilitat amarga.

I ara són ells, tots ells,
els que no gosen de demanar perdó.

Demanar-me perdó

per totes aquelles vegades
en les que m'he sentit sola
i he dubtat de mi mateixa.

Per totes aquelles vegades
en les que m'han obligat
a aferrar-me a bajanades
per pura desesperació.

Ara són ells, tots ells,
els que no gosen de demanar perdó.

Demanar perdó pels anys perduts
sense buscar explicacions
creient-me autora i artífex
del meu propi malestar.

Demanar perdó per les converses
que jo no sentia
en les que jo era el tema
i no en sortia ben parada.

Ara són ells, tots ells,
els que no gosen de demanar perdó.

Demanar perdó pels moments
en els que els he desitjat mal,

el meu mal, ràbia en mà,
i que m'han embrutat l'ànima.

Ara no gosen, ningú gosa,
i resulta que tothom ho sospitava.

I jo tampoc goso, ni tan sols ara,
d'enfadar-me.