Hipòcrita

Sento la pell despullada,
sento el vent que acaricia,
sento el fred que llepa
i l’escalfor que m’inunda.

Remeno suaument el cos
com un gat mandrós
entre les cames de l’amo,
tancant els ulls amb deliri.

Està més viva la pell que mires,
és més viva la pell que toques;
sens tu voler fer res
peça a peça compons el desig.

Em sento profundament vulnerable
quan deixo algun tros de mi prop teu.
A vegades sento que em mossegaràs
i és tan sols per orgull que em protegeixo.

Quan trobes els meus ulls m’encens
em compons tota sencera,
em perds, m’enfades, m’enterres;
orgullosa desarmada.

No voldria ni gosar pensar
què passaria si m’ho donessis tot
què passaria si jo també a tu
què passaria llavors, llavors.

Què passaria sense orgull ni armes,
sense lluitar a la indiferència,
amb tanta pell viva.
Què passaria llavors, llavors?

Llavors fugiria, morta de por.
Pacifista hipòcrita...