Etern

Res no és comparable
a aquell primer cop
quan veus de sobte
la persona estranya
a qui has de donar el cor.

Alguna cosa es desperta
sense nom ni control,
es belluga dins teu,
incubant amb innocència,
dels mals, el pitjor.

A poc a poc tot comença:
tots els dubtes i il•lusions,
les esperes impacients,
els somriures perquè sí
i el dramatisme de la por.

Descobrint-se mútuament
amb anhel i parsimònia,
memoritzant cada racó;
cos i ànima, vergonyosos
que s’escolten i s’entenen.

Després de l’embriaguesa,
durant l’intimisme ressacós
de dos meitats d’una parella
que es comencen a conèixer,
és quan tot flaqueja.

Passat això, la vida junts,
posant a prova cada dia
la passió i el perdó
pel que pugui haver canviat
i pel que ja es coneixia.

Plans de futur, una vida,
un mode de felicitat,
una tolerància basada
en records comuns
en errors passats.


I la vida passa l’un per l’altre
amb la mateixa olor i colors,
amb el mateix somriure,
la mateixa mirada mútua
amb converses sense sons.

Una vellesa de cos i ànima,
dues mans entrellaçades
en llits separats,
encaixant amb perfecció,
reflectint cada carícia entre els dos.

Potser l’amor sí que és etern
amb paciència i tendresa,
amb carícies, petons, errors passats,
i moltes converses entre cos i ànima.

Potser l’amor és etern,
precisament,
perquè la vida s’acaba.