Quan em miraves despullada


T'estremies mirant-me als ulls,
tot girava al meu voltant
quan erem l'un a prop de l'altre,
i somreies pensant en mi.

Somiaves amb la meva imatge,
sempre penjat dels meus petons,
sensible a les meves cariries,
desitjant, desesperat, el meu amor.

Ens diferenciavem entre la multitud
amb mirades cómplices,
i et posaves gelós per vajanades,
i m'abaraçaves fins fer-me mal.

Perquè abraçats el món s'esfumava,
escoltant els bategs del meu cor
mentre m'acariciaves el cabell,
summits en la tendresa absoluta.

I sota els llençols del teu llit
ens despullavem fins gastar-nos,
i dormiem càlidament
fins que el dia ens despertava.

Et vaig donar de mi mateixa
el màxim que vaig saber
però no va ser prou per tu
que ho volies absolutament tot.

I tot es va acabar naturalment,
sabent del cert que era el millor,
i en algun punt de la distancia
em vas convertir en record.

Per això accepto que ja no sóc jo
el motiu del teu petit món,
i tan sols puc mirar-te, maternal,
sent feliç als braços d'una altra.

Però no obstant jo sempre sabré
que en un moment de la teva vida
tot en tu girava al voltant meu
quan em miraves despullada.

Adeu, amor.


Sé que és una poesia força dolenta, però avui l'he trobada amagada i plena de pols a un calaix, i he recordat amb tendresa a aquella persona a qui mai no li vaig donar.

1 comentario:

Mateo Bellido dijo...

Hola, ¿Qué tal?
Me alegra verte volviendo a escribir poesía.
No estoy en nada de acuerdo con tu afirmación de que es malo el poema.
Las formas de un escrito pueden depurarse y mejorará la estética, pero el sentimiento que pusiste no puede cambiar.
A mí me ha llegado una preciosa reflexión del desamor que muchos quisieran para desenamorarse.
Si hace tiempo que sufriste el desamor, ¿qué sientes ahora? ¡Escríbelo! Y perdona el atrevimiento.
Besos