Infantesa

Et miro i et veig tan crua, tan jove,
quan tanques les nines i olores la flaire del vent,
i deixes que els cabells juguin a acaronar-te la cara,
i somnies que ets tan lliure que ni ell et sent.

M’encanta mirar-me als teus ulls joiosos
per robar-hi la meva imatge tal com tu em veus,
perquè m’espantis les llàgrimes que em mullen la cara
i poder seguir les petites petjades dels teus peus.

Em revifa la teva il•lusió tan poc golpejada,
que encara no coneix la pena, que encara no ha viscut.
Quan cada plor desconsolat és només una galta salada
i cada somriure amb tu el regal per algun de robat.

Perquè jo et conec molt més del que puc saber
i tu m’estimes encara que ja no et recordi.
Per més que passin el temps i els records,
sota de mi, sempre serem la mateixa persona.

Infantesa que creix.