Mar de plaer

Quan penso en el teu cos
em costa escriure aquest poema,
em costa pensar en res més
que en la meva boca menjant la teva.

La teva mirada, tan verda,
em fa vibrar entre les cames
amb una intensitat tan lleu,
tan subtil, tan viciosa i tan perversa.

No estic segura de fins a quin punt
ets conscient del que em provoques,
d’aquesta necessitat tan viva de tu,
sencera, pura, sense vergonya.

Quan estem despullats, l’un sobre l’altre,
no sé què fer-ne del meu cos, tan calent,
assedegada de contacte ple, de suor,
omplint-me completament els racons.

Adoro les teves mans, el que em fan,
jugant entre la crueltat i la complacència,
lliscant entre els plecs humits i profunds,
nedant pel mar de plaer que desboques.

Mai no em cansaria de desitjar-te
amb tendresa, humor i imaginació,
perquè cada part de tu i només tu
pots omplir la necessitat que em causes.

A vegades, però, m’inquieta tant de foc dins meu,
tanta passió descontrolada i serena,
tants petons, tants cossos fluint l’un per l’altre,
tant d’amor, tanta vida, tanta rauxa.

Potser tens raó i no sé ser feliç,
i no suporto sentir-me afortunada
per haver trobat l’amant, l’amic,
el company perfecte que rebutjava.

M’obligues a ser feliç...
així que vigila la meva rebel•lia.